el estado que perdura
tomas infinitas formas,
los modos de tu natura.
En este proceso eterno
cada realidad se esfuma.
Lo que has organizado
se deshace como espuma.
Soy fruto de este pasar.
He tenido la fortuna
que tu Espíritu Vital
ha formado mi figura.
Ha conseguido dotarla
de una singular textura
que le permite pensar
y percibir que madura.
Con este don exclusivo
su poder se acentúa
y también se da cuenta
que tu Impulso siempre actúa.
Este poema deriva de
una cosmovisión monista según la cual sólo existe una substancia constitutiva
de la realidad, un principio energético eterno que llamamos Lo Absoluto. Los infinitos entes de la
realidad son las partes, modos, formas o modificaciones de esta substancia.
En esta
interpretación, Lo Absoluto es un
todo con una voluntad dinámica: no quiere alcanzar un estado de equilibrio y
reposo, sin devenir, que implicaría una realidad permanente con formas estables
e inmutables.
Lo Absoluto consigue su propósito mediante dos
tendencias: una, que llamamos Espíritu
Vital, ejerce de demiurgo y proporciona “conatus” a las formas; la otra,
que llamamos Impulso Físico, actúa
disipando. La dialéctica entre estas dos tendencias antitéticas determina la
renovación constante y ordenada de las partes del todo. Consecuentemente, la
realidad es siempre cambiante y estos cambios están sujetos a leyes.
A partir de estas
consideraciones, podemos presentar al Big
Bang como un acontecimiento extraordinario causado por la voluntad de Lo Absoluto de cambiar radicalmente uno
de sus estados. Y la Vida, como un
efecto táctico del Espíritu Vital:
organizando formas con un instinto de conservación activo y capaces de
reproducirse, adaptarse y especializarse, gana un tanto de calidad en el
perpetuo juego de fuerza con el Impulso Físico;
y, a través de un ser dotado de facultades mentales únicas, el humano,
incrementa considerablemente su capacidad de innovación.
Juan Bosch Florit
Mayo, 2004
UNA VISIÓ DE L'ABSOLUT: AUTOORGANITZACIÓ PERPÈTUA
Per a no assolir mai
aquell estat que perdura,
prens infinitat de formes,
els modes de ta natura.
En aquest procés etern
cada realitat s'esfuma.
El que vas organitzant
es desfà com l'escuma.
Jo sóc fruit d'aquest passar.
He tingut la gran fortuna
que el teu Esperit Vital
ha generat ma figura.
Ha aconseguit dotar-la
d'una singular textura
que li permet raonar
i percebre que madura.
Amb aquest do exclusiu
el seu poder s'accentua
i també se'n adona
que el teu Impuls sempre actua.
Aquest poema deriva d’una cosmovisió monista segons la qual només existeix
una substància constitutiva de la realitat, un principi energètic etern que
anomenem L’Absolut. Els infinits ens
de la realitat són les parts, modes, formes o manifestacions d’aquesta
substància.
En aquesta interpretació, L’Absolut és
un tot amb una voluntat dinàmica: no vol assolir un estat d’equilibri i repòs,
sense esdevenir, que implicaria una realitat permanent amb formes estables i
immutables.
L’Absolut aconsegueix el seu propòsit mitjançant dues tendències: una, que anomenem Esperit Vital, exerceix de demiürg i
proporciona “conatus “ a les formes; l’altre, que anomenem Impuls Físic, actua dissipant. La dialèctica entre aquestes dues
tendències antitètiques determina la renovació constant i ordenada de les parts
del tot. Conseqüentment, la realitat és sempre canviant i aquests canvis estan
subjectes a lleis.
A partir d’aquestes consideracions, podem presentar el Big Bang com un esdeveniment extraordinari causat per la voluntat
de L’Absolut de canviar radicalment
un dels seus estats. I la Vida, com
un efecte tàctic de l’Esperit Vital: organitzant
formes amb un instint de conservació actiu i capaces de reproduir-se,
adaptar-se i especialitzar-se, guanya un tant de qualitat en el perpetu joc de
força amb l’ Impuls Físic; y, a
través d’un ésser dotat de facultats mentals úniques, l’humà, incrementa
considerablement la seva capacitat d’innovació.
Juan Bosch Florit
Maig, 2004
No hay comentarios:
Publicar un comentario